Arriving to Kathmandu

Ha arribat l'hora! Nit de diumenge, 12 hores abans d'agafar l'avió que em portarà al Nepal, la cosa va de serio! M'hauré de fer ja la maleta, no vull deixar-ho per l'últim moment. Haig de dir que m'està costant força pensar en què m'haig d'endur, he llegit moltes coses de Nepal, tant en llibres com per internet (ara és quan la meva mare em mira fent que no amb el cap...) i posa que plourà molt... És època del monsó així que m'ho crec. Tot i així, saber que plourà no em soluciona gran cosa... Portaré un impermeable i pantalons impermeables també.. Ah i una capelina lletgíssima...
Sopo amb els avis i m'acomiado d'ells. En tornar acabo de fer la maleta i ja només em quedarà posar-hi les coses de l'últim minut.
Quan arribo a l'aeroport em facturo la maleta i passo seguretat després de despedir-me dels pares, que es queden solets durant dues setmanes, temps en que podran descansar de fills. 
El primer vol res a destacar, tranquil i ràpid. Quan aterrem la gent aplaudeix (es nota que hi ha força gent de Barcelona) en el segon això no passa. Al segon vol Turquia -Nepal conec un home d'uns 60 llargs que representa una organització de Suïssa i ens fem força amics, agafem les maletes junts (com sempre sóc dels últims) i m'ajuda a canviar els dòlars i euros a Rúpies Nepaleses. Ens hem acomiadat i ja he vist al que em portaria cap al campament.
No he trigat ni 5 minuts i ja m'han timat.... No tornarà a passar (almenys és la intenció) el fet és que el qui m'havia de portar amb cotxe estava al costat de dos homes que m'han descarregat de la maleta i me l'han portat al cotxe, jo innocent pensava que anaven amb el conductor però resulta que no i quan me l'han descarregat m'han demanat propina en euros... Com deia innocent de mi li he donat 5 euros pensant que també anava pel conductor i pel viatge i han marxat tan panxos... M'ha fet molta ràbia però és el que hi ha... No em tornaré a deixar enganyar (val a dir a favor meu que portava casi bé 24 hores sense poder descansar gaire... Així que no estava gaire espavilat).

Hem arribat al campament de miracle veient com condueixen aquí. La definició estricte de bojos, només hi ha una línia que separa les dues direccions, com si no hi fós...

A més la gent creua el carrer per on vol i quan vol, és el que està culturalment acceptat, creues a poc a poc esquivant motos i cotxes, si només en passés un en cada direcció no seria problema però això és impensable. Una altra cosa que es fa estrany és que la gent no para de pitar, primer pensava que és normal amb el caos que hi ha però m'he fixat que a vegades piten i no hi ha ningú... He preguntat i pel que m'han dit ho fan per donar a conèixer que són allà...

En arribar al campament el primer que he fet ha sigut descarregar-me i conèixer els meus companys d'habitació, en Shane (Irlanda) i en Marcus (Brasil). Els dos super bona gent, són més grans que jo però ens entenem perfectament.

La resta del grup són també molt bona gent. Ja els aniré presentant a poc a poc.