dimecres, 26 d’agost de 2015

Resum final

Em sap greu que no he tornat a escriure, han sigut tres dies molt intensos, el viatge a pokhara va fer que tingués molt menys temps del que esperava tenir per empaquetar i dir adéu a tothom. Tenia moltes coses per fer, la majoria vaig poder fer-les però algunes es van quedar sense ser realitzades. Algunes d'elles em van saber greu, però ara ja no s'hi pot fer res.

Faig una mica de resum del que vaig fer els últims dies:

Vam tornar de pokhara després d'haver-hi estat dues nits. Era dia de vaga i les carreteres estaven tallades, ens va haver d'escortar la policia, el viatge que havia de ser de 8 hores va ser de 10... Això ens va fer arribar més tard i cansats del compte, inutilitzant la tarda.
Jo i la Tomeika vam fer una volta per Chuchchepati per comprar quatre cosetes per regalar i vam anar amb tota la resta de voluntàris a sopar a Thamel.
No vam sortir fins gaire tard, el just per passar-s'ho bé i esgotar les energies que ens quedaven.

El següent dia vam anar al projecte. Va ser l'últim dia que vaig anar-hi, em vaig despedir dels avis. Vaig estar molt content de poder "parlar" amb ells, 5 setmanes anant-hi cada dia crea llaços, ells m'aporten moltes coses i jo els ajudo a passar l'estona. No a tots vaig poder fer-los entendre que marxava i no tornaria més, però a alguns si. Això em va alegrar, si més no tots van somriure un cop més i per última vegada gràcies a mi. Espero tornar a veure a alguns d'ells, però si vull que això passi m'haig d'espavilar perquè el temps corre en contra meu.

A la tarda vam anar a l'orfenat, allà també em vaig despedir de tots, em van fer uns papers i els van signar, va ser un moment trist, perquè tot hi haver-hi estat menys temps (4 setmanes) és molt fàcil agafar confiança a gent que t'obre les portes de casa cada dia i comparteix amb tu 3 hores en les quals aprens i et diverteixes.
Les trobaré a faltar. Molt.
A la nit vam tornar a sortir a sopar, el menjar del campament provoca aquesta reacció, a la que pots surts a menjar. Els preus dels restaurants també col·laboren, poden sopar en un restaurant bo per 500 Rn (menys de 5€)...

L'últim dia va ser empaquetar tot i despedir-me dels voluntàris i staff, alguns d'ells no els hi vaig poder dir adéu de la millor manera, però el temps que hem passat junts no ens el treurà ningú, i el temps que hem passat junts amb tots ells ha sigut molt intens i ha valgut molt la pena, indiferentment de si n'em passat més o menys.

Ara ja sóc a casa, després d'un viatge de 20 hores i sense dormir durant unes 27.
Tot segueix igual, però ja no ho veig tot igual. Res ha canviat gaire, però no tot té el mateix valor que abans.

Estic preparant una petita reflexió, que ve a ser una mica de resum de la meva experiència al Nepal. No sé si trigaré gaire o no, però quan la tingui llesta la penjaré.

Gràcies a tots per llegir de tant en tant, si m'heu llegit cada dia demano perdó per haver fallat algun i dono les gràcies per la "fidelitat".

Si algú té alguna pregunta que me la fagi sense problemes, no sóc un expert ni molt menys però des de la petita experiència que m'ha donat aquest viatge intentaré ajudar.

dissabte, 22 d’agost de 2015

Segon dia a Pokhara

Ens hem llevat molt d'hora amb la intenció de veure sortir al sol a la serralada de l'Himalaya, il·luminant l'Annapurna. Però al baixar a baix hem vist que estava plovent. No hauríem vist res així que hem decidit deixar-ho per demà. Havera si tenim més sort. Ens hem posat a dormir un altre cop fins l'hora d'esmorzar. A ben esmorzat hem visitat uns temples i una cova i hem tornat a l'hotel. Alguns han volgut fer parapent, i ho han fet. Jo he preferit no fer-ho.
Després de dinar hem estat fent voltes per Pokhara, mirant botigues...
No farem res aquest vespre perquè demà ens haurem de tornar a llevar d'hora.

divendres, 21 d’agost de 2015

Pokhara

Perdoneu aquests dies, el wifi no va molt bé, però mentiria si digués que ha sigut per això que no he escrit, és només un factor més. Estem a Pokhara, un dels llocs més turístics de Nepal. A 100 i pocs km de la capital, però per culpa de les carreteres perfectes del Nepal es fa en 8 hores. Sembla imposssible però us ho asseguro. Hi ha molt de desnivell i els busos no tiren en pujada...
En fi, hem arribat, hem fet visita en canoa per un llac amb un temple al mig.
Al acabar teníem una estona per fer el que volguessim, hem comprat cosetes i passejat una mica. Hem tornat a l'hotel i hem sopat. Dal bhat, que és arròs amb guarniments tipus, pollastre verdures, doi (una espècie de yogur) ...
És molt bo, és injust que hem quedi tan mala fama del menjar al Nepal, però és que realment s'hi han lluït al campament. Hem quedarà el record que el menjar del Nepal és molt bo, però l'hauré tastat menys cops del que m'hauria agradat.
A Kathmandu, dilluns hauré de fer moltíssimes coses, haig de dir adéu a la eldery home, a l'orfenat, fer-me la maleta, i acabar de comprar alguna cosa que em queda per comprar. No tenia pensat venir a pokhara, i hauria pogut fer tot el que vull fer més tranquilament, però al final ha sortit el plan i aquí estic.
Últim sprint!! Ja queda poc per tornar!
Com sempre aquesta sensació contradictòria, vull tornar però hem vull quedar al mateix temps.

dimarts, 18 d’agost de 2015

Going Downhill

No estic escrivint gaire aquests dies, no m'estic trobant gaire bé. La dieta que ens fan menjar no ajuda. Tot el dia amb ganes, menjar de baixa cualitat i uns esmorzars que fan fàstig (amb perdó).
Avui a la eldery home no m'he trobat bé. M'he marejat perquè l'esmprzar que hi havia avui no em venia gens de gust. Als dinars i sopars em puc adaptar perfectament però a l'esmprzar em costa més, i avui he decidit que dos plàtans era millor que el que ens donàven. El sol no ha ajudat i he hagut de marxar abans.
Hem anat a sopar per despedir a la Jessica, la voluntària d'Anglaterra. Ara ja només quedem la Jasmine i jo dels originals doncs després de sopar m'he tornat a marejar. Estic ara mateix amb aquesta sensació contrària de voler tornar ja, o quedar-me més temps. Per algunes coses em quedaria tota la vida, per altres firmaria ser a casa ara mateix...
Hauré de fer algo respecte el menjar perquè no aguantaré una setmana més així.
Me'n vaig a dormir, que no em trobo bé i ja és tard.

diumenge, 16 d’agost de 2015

Pluja

Sé que un dia d'aquests m'he saltat el post, però esque cada cop em costa més trobar temps per escriure, a les nits quan arribo estic molt cansat i a més aquests dies hem sortit a sopar fora per despedir a voluntàris que marxen. Demà ja escriuré quans quedem i qui som perquè ara encara no ho tinc del tot clar. El que si que sé és que a partir de demà ja seré el voluntari més antic amb la Jassmine.
El que he fet avui ha sigut com cada primer dia de la setmana. Eldery home pel matí i orfenat per la tarda. Ahir vam arribar molt tard a casa i avui portava un cansament a sobre...
A l'orfenat hem mirat Mulan 2, em sembla que els hi feia més gràcia a les voluntàries que a les nenes, però igualment ens ho hem passat bé.
Tinc una tos que ja fa tres dies que em dura, que és molt molesta i no marxa, si algú sap com arreglar-ho...
Ara acabo d'arribar de sopar amb dos amics de madrid que vaig conèixer ja fa unes setmanes i que ja he parlat d'ells en el blog. M'han ensenyat un "restaurant" molt típic nepalí on hem menjat fins no poder més i ens a costat 7 entre els 3... Hem menjat momo's de búfal, unes truites rares i unes patates fregides molt bones. Plou moltíssim, i he hagut d'agafar el taxi per tornar a casa, fa rabia perquè són 15 minuts caminant, però de nit i plovent com ho està fent ara és impossible. El taxi m'ha costat 150 Rn, que traduït seria una mica més d'un euro, que és poc però de taxi en taxi... Rupees fly!
Me'n vaig a dormir. Avui encara tonc habitació per mi sol, però demà crec que arriben nous voluntaris així que crec que em tocarà compartir...

dissabte, 15 d’agost de 2015

Tankha

Avui divendres, cap de setmana, m'he llevat com si fos dia de cada dia, i he anat a la eldery home, no calia que hi anés però com que fins els migdia no teníem pensat fer res amb els voluntaris hi he anat a ajudar una mica. Com que m'ho passo bé no em fa res. He tornat a casa a temps per veure com dues de les voluntàries feien el curs de cuina, no volia fer-lo pas, però si que el volia veure per si deien algo interessant. Quan hem acabat, jo de mirar i elles de cuinar ens hem "arreglat" perquè el plan era sortir a veure algunes coses que encara no havíem vist de Kathmandu, entre elles el palau del Rei que va ser assassinat el 2001. Un palau molt cutre, força senzill tot però no en plan auster. Mal gust vaja...
Després hem anat al Jardí dels Somnis, un jardí molt bonic, amb fonts i molts tipus de plantes. Es fa extrany veure gent que hi va de picnic, perquè és com una espècie de museu...
Després hem anat a fer una volta per Thamel, que estava molt aprop. Hem comprat algunes cosetes de turistes i també una gallina. No sé... Ens feia gràcia. Li hem salvat la vida perquè l'hem comprat d'una paradeta de carn.
De moment té 10 dies de vida garantitzats, que són els que em queden a mi, després d'això una semaneta més, que és el que li queda a l'altra propietària (Tomeika). Hem sopat al restaurant dels nostres amics i no hi ha hagut cap problema pel fet de tenir la gallina sota la taula. La Mati se l'ha endut a casa i nosaltres ens hem quedat un rato més. Un rato que s'ha allergat força perquè he arribat a casa i he pogut escoltar el Barça, la primera part només.

Edito el post: Quina pena el Barça... Almenys guanyarà l'Athletic.

Pd: Jardí dels somnis, curs de cuina Nepalí, La gallina Tankha, la Tomeika i jo.

dijous, 13 d’agost de 2015

Últim dia de la setmana

Com cada matí hem anat a la eldery home, les àvies ens veuen i ja somriuen, una de mes coses que trobaré a faltar. No hi havien les madres així quevés una mica caos tot, però hem acabat la feina com sempre. M'han donat un tiraxines per disparar als micos, que s'intenten apoderar dels plàtans que els avis tenien avui per postres. A la tarda hem anat a l'orfenat i les nenes s'han despedit de la Shirley i la Lorraine, dues voluntàries que marxen aquest cap de setmana.
Ara estem jugant a taboo, demà cap de setmana així que farem una mica de turísme per Kathmandu. Potser em paso per la eldery abans. Ja es veurà...
Us deixo amb una foto d'una de les àvies, potser la que està millor de totes, s'ocupa de tot lo seu, a diferència de la majoria. També s'hi pot parlar, que amb les altres si no és en signes...
Crec q és tot per avui... Bona nit!!

dimecres, 12 d’agost de 2015

Conseqüències...

M'he llevat sense veu, no me'n vaig adonar pas ahir, però suposo que vaig cridar força...
Molt cansat he anat a la eldery home i quan he tornat al campament m'he posat a dormir. Se m'ha passat l'hora de dinar però per sort el cuiner m'ha donat coses que havien sobrat més el pot de noodles a l'estil yatekomo que tenia preparat per una emergència. Aa tarda hem anat a l'orfenat, no ha parat de ploure en cap moment. Hem fet una mica de deures, i després hem tornatv a casa. Hem sopat arròs (que raro) i m'he posat a llegir. Les voluntàries estan mirant una peli, però com era d'esperar és una peli romàntica... Prefereixo anar a dormir, la veritat...

dimarts, 11 d’agost de 2015

Barça desde el Nepal

El post d'avui no dira gaire cosa, realment tinc poc a dir. Estava esperant a la nit, havia convençut a uns quants voluntaris per anar a veure el partit, no és fàcil si el partit comença a les 00:30 hora local...
En fi, quan al final ho hem aconseguit hem anat a thamel, l'únic lloc on és possible veure un partit de futbol en directe. Esperant l'hora, hem sortit una mica i hem conegit gent local, segurament demà anirem a jugar a futbol, si tornem a trobar als nostres nous amics. El dia ha sigut força normal, hem anat a la eldery home i després a l'orfenat. Tot i que intento ensenyar-lis mates, els deures que tenen per el següent dia tenen més força, i la executiva que ve amb mi no m'ajuda pas gaire...
Ara mateix estic escoltant el partit, no va gens bé així que no sé ni qui està guanyant. Si el barça perd, farà molta pena. Un partit que tenia guanyat... Trist...

dilluns, 10 d’agost de 2015

Dia trist a la Eldery Home

No m'he acabat de recuperar d'ahir i no he anat al projecte del matí, m'han arribat males notícies quan han arribat els voluntaris de la eldery home, una de les àvies ens ha deixat. Em sap molt greu perquè era una amb les que et podies comunicar, solíem "jugar" jo li tocava el nas, i ella mel tocava a mi, jo li tocava la orella i ella me la tocava a mi... Feia uns dies que no estava gaire bé, però ha sigut tot molt de cop, no crec que ningú s'ho pensés fa una setmana. A la tarda si que he anat al projecte, ja hem trobava millor, al acabar mentre tornàvem a casa he vist un carretó amb menjar, li he preguntat a en Vishal (executiu) si creia que podíem menjar allà sense problemes i m'ha dit que sí. Així que l'he convidat a sopar. Una cuixa de pollastre que m'ha fet oblidar per un moment tot el menjar (dolentíssim, si volem ser políticament correctes) que he estat menjant fins ara aquí. També uns pinxos de búfal...
Això per dues persones 380 Rn, que serien uns 3'5€. Ara a esperar la reacció, sempre es recomana no menjar d'aquestes botiguetes del carrer, però ja he estat malalt aquí al Nepal, així que a pitjor no pot anar...
Demà suposo que serà dia normal, si passo bona nit...

diumenge, 9 d’agost de 2015

Primer contratemps...

No sé perquè però avui m'he llevat amb un malt de cap molt fort, he esmprzat poc perquè l'esmorzar d'avui no era gens bo. Ens fan unes torrades dolces que no estàn malament, però un ou dur no m'entrava gens així que m'he menjat dos platans i he anat al centre de gent gran. Allà després de treballar sota el sol sense parar m'he començat a trobar malament. Al arribar a casa he anat directament al llit, he dormit una mica i m'he despertat per menjar per tornar-me a posar a dormir. El dinar era força bo, una pasta amb formatge que mataria per menjar cada dia...  M'he pres una pastilla i no he anat al programa de la tarda. Ara ja em trobo millor, però havera com va la nit. Crec que he tingut febre, tampoc ho he mirat però per com em trobava...
No crec que tardi en anar a dormir.

Pd: More random pics of Kathmandu

dissabte, 8 d’agost de 2015

Petita reflexió..

Cada dia dic el mateix, i no és que no vulgui currar-me els posts, és només que cada dia em passa el mateix, però cada dia és diferent a la seva manera. No sé si té sentit, almenys  meu cap en té. Crec que més que un post diari el que el que he viscut al Nepal es mereix una reflexió profunda i treballada. No vull semblar molt friky ara, però Nepal m'ha cambiat, i és que realment val la pena, aprens a valorar el que tens, aprens a viure amb molt menys del que tens, i a apreciar els petits moments que per molts és un moment insignificant però que si ho vius...
Recomano a tothom qui vulgi a provar-ho.
Potser un gran escriptor trobaria paraules millors per descriure la situació, però com que no sóc un professional l'únic que us puc dir és que si ara mateix em deixessin triar si tornar-ho a fer, no dubtaria. GENS! Per res del món cambiaria el que he viscut aquestes tres setmanes.
Avui ho deixo aquí, però ja m'estic preparant un bon discurs per l'últim dia. (Per si encara no he convençut a algú a venir a fer de voluntari.)

Pd: fotos de vaques al mig del carrer, nens buscant joies d'entre els morts etc.

divendres, 7 d’agost de 2015

Monopoly king

Un dia raro, però divertit. M'he llevat tard, és cap de setmana pertant m'ho puc permetre. Hens hem trobat amb la Srijana, a Pashupatinath, prop de la residència de gent gran, hem anat a fer una volta i hem anat a dinar a Thamel. Fa gràcia que no ens haguem trobat cap dia ni per Barcelona ni Arenys i ara ens trobem per Kathmandu...
M'he despedit de la última voluntària que quedava del grup antic i hem mirat una peli.
El títol del post és bàsicament el resultat de la partida que hem fet abans de sopar...
M'estant picant molt els mosquits... A Nepal no hi ha malària, però igualment... No és agradable.
Pd: un mico m'ha esgarrapat el peu... I això que li havia donat un platan, haig de fer algo?
Us deixo amb algunes fotos...

dijous, 6 d’agost de 2015

Do not pay to volunteer

No és cap novetat entre els voluntaris que a Idex passa alguna cosa sospitosa... Que cadascú hagi pagat preus diferents, els xanxullos del taxi... I altres coses fan dubtar de la professionalitat de l'organització. L'staff molt bé, tots els executius són super bones persones, fan la seva feina i es pot parlar amb ells amb confiança. Però tot i així, alguna cosa passa... No voldria que això taqués la meva experiència al Nepal, així que d'això no en parlaré més al blog, però crec que he après una llissó i no cometré el mateix error dos cops, no tornaré a pagar per fer de voluntari. Véns aquí per ajudar i sembla que fagis el contrari. No m'agradaria generalitzar perquè tant nens com gent gran estan super agraïts, però sembla que per els que organitzen aquestes coses només som persones de qui treure diners... Pot semblar exagerat però no ho és pas. No trobo les paraules per expressar lo agraït que estic a molta gent que he conegut i amb qui he viscut experiències que mai oblidaré i a la vegada el fàstig que em fa segons quines persones amb qui he tingut que tractar, i em sorpren com aquestes dues persones poden trobar-se tan aprop, a vegades a la mateixa habitació. Parlo tant de la organització com dels projectes.
Cambiant el tema, als projectes dia "normal" tenint en compte que els dijous les madres no venen. Més feina de la normal i menys gent per fer-la, he arribat a casa i he anat directe al llit a dormir. No hauria pogut aguantar la tarda sinó.
Els dijous es menja bé, avui hem tingut pizza i patates fregides. Qui sigui tiquismiquis amb el menjar que ni es plantegi venir perquè això passa només un apat a la setmana... La resta arròs o noodles. En fi...
Me'n vaig a dormir, no crec que tingui gaires problemes per dormir perque estic reventat, tot i així la pluja que ara mateix cau intentarà impedir-m'ho...

dimecres, 5 d’agost de 2015

Originals!

Perdoneu el retard, esque era la despedida de la última voluntària que quedava dels originals, demà ja serem nosaltres els originals...
Hem sortit a veure l'ambient de Kathmandu de nit anant a un restaurant que ja ens coneixem. Es diu Phat Kat i es menja molt bé sobretot després d'una setmana plena d'arròs i noodles. És trist però cert, es troba a faltar McDonalds... Tot i ser menjar de qualitat dubtosa, et pot salvar en un moment determinat, doncs al Nepal no... Al Nepal Momo's.. Una mena de boleta de pasta blanca plena ja sigui de búfal, pollastre o verdures... No està malament però pica molt.
Res de nou als projectes, tothom moment content. Algunes de les àvies comencen a estar fluixetes, però és normal. Són dones molt grans i perjudicades pobretes...
Vaig a dormir que demà m'haig de llevar d'hora igualment...
Bona nit!!!
Avui no hi ha foto.

dimarts, 4 d’agost de 2015

Locura

No pot ser, ja em tens a mi escoltant converses de si el cabell, si famoses, si 40 és ser vell... I només ha passat un dia.
Als projectes tot bé, al campament també. M'he fet molt amic del cuiner i això té aventatges!! Mentre elles mengen arròs o noodles jo menjo ous ferrats i pasta muahahahah. No és que no m'agradin eh, però és que la única incògnita de cada dia no és què hi haurà per menjar sinó si els noodles seran per dinar i l'arròs per sopar o al revés...
Als projectes tot com sempre, vaig dir que havia conegut dos nois de madrid que estan fent de voluntaris aquí, amb ells començarem un projecte fora de la organització a la que estic. No sé ben bé ni on és ni que farem ben bé, però més o menys pel que sé és que netejarem i pintarem algo...
Ja us ho explicaré. A la tarda no he anat a l'orfenat perquè tenien vacances avui, així que hem anat a la "Disabled home", allà m'han donat un diploma i una banda perquè ja no hi tornaré. M'he despedit dels nens i hem tornat a casa per sopar.
Ja veurem que passa demà...

Pd: una vaca enfilada... Lo més normal al Nepal

dilluns, 3 d’agost de 2015

Ja en són 9

Dia normal a Kathmandu, una mica de pluja que en cap moment t'impedeix fer vida normal, menjar que el primer dia sembla interessant però que a la setmana ja te'n canses, voluntaris deixant-s'hi hores i hores i aprenents d'infermera sense fer res... Tot tal i com ho havíem deixat ahir.
Han arribat més voluntaris (podria dir voluntàries... Ja en són 9) i jo tot solet... Almenys tinc habitació per mi sol... Qui no es comforma és perquè no vol.
Al centre de gent gran hi ha hagut una discussió, criticaven un voluntari Nepali per manar massa... Jo estic al seu costat, fa molt bona feina, i les infermeres aquelles necesiten algú que les espavili. Per mi ja ho fa bé.
També hi ha hagut una situació graciosa, quan un dels avis s'havia de dutxar una de les madres el tenia agafat. La madre la deixat anar un segon i ell s'ha posat a "córrer", ha arribat a una columna metàl·lica s'hi ha agafat i no es volia deixar anar. Han necesitat a dues noies per treure-li les mans d'allà. Finalment l'han dutxat.
Per la resta tot força normal..
A l'orfenat les noies han acabat exàmens i tampoc han volgut fer classe de mates...
Per sort dues si que han volgut fer algo extra i hem fet alguns trucs matemàtics que he trobat per internet que podien ser divertits i això hem fet durant dues hores. Ara a ben sopat estic escrivint el post i no tardaré en anar a dormir, no sembla que sigui el segon dia de la setmana...

Us deixo amb algunes de les nenes de l'orfenat, les nenes més ben educades i agraïdes del món!!

diumenge, 2 d’agost de 2015

Marxa la samba

Ara sí, m'he quedat "sol", dels tres que compartíem habitació des que vaig arribar al Nepal ja només quedo jo...
Avui han marxat en Marcus i la Isabella (Brazil) per això el nom del post. També ha marxat en Matto, a qui no hem pogut dir adéu perquè estàvem treballant a l'orfenat. He començat a fer "classes" de mates, demà tenen l'últim examen i he vist que estaven estudiant així que les he deixat fer. A la que s'han començat a despistar i han començat a xerrar. Com que algunes es creien que ho sabien tot de mates els hi he posat un exercici a la pisarra, es tractava de demostrar perquè x^0=1, evidentment fora del seu abast, just perquè veiessin que mai en pots saber prou però suficient com perquè poguessin més o menys entendre la demostració. Cada dia els hi portaré un problema per resoldre, a partor d'ara coses que puguin resoldre. Crec que és una bona idea perquè he intentat controlar-les i és impossible, a menus que tinguis algo que els hi pugui interessar molt.
Cambiant de tema, dels voluntaris que em vaig trobar quan vaig arribar només queda una noia irlandesa, del meu grup quedem tres, i han arribat 4 voluntaries noves... Sóc jo i 7 noies.
Demà dia normal, gent gran al matí i nenes de l'orfenat tarda, tot i ser el mateix cada dia cada dia és diferent, cada dia aprenc coses noves i cada dia m'ho passo millor.
Ja havia donat per finalitzat el blog quan m'ha vingut al cap que a la tarda he viscut una situació que no havia viscut mai, bastant impactant. Amb dos voluntaris que he conegut a la eldery home hem visitat el cremetori del costat. A qui li pugui portar malsons que deixi de llegir...
Allà hem pressegiat una cerimonia completa, primer netegen els cossos al riu, els posen en una llitera, fan voltes sobre la foguera que no està encesa encara i finalment els deixien sobre la fusta.
Els cobreixen de mocadors i els hi tiren pols de colors, tot això davant de la família i turistes. Els hi tiren una mica de greix animal (que és el que crema) i els encenen. Com si fós una foguera els hi tiren palla per sobre per encendre els grans troncs.
Quan ja han cremat tiren el que en queda al riu. El que potser fa una mica de cosa és veure com hi ha persones que es banyen a poc metres, o nens que es llancen al riu en busca de joies, un riu que si el veiessim per sota estaria cobert d'ossos de persones...
Bastant heavy la cosa.
Us deixo amb algunes fotos..

dissabte, 1 d’agost de 2015

Welcome

New volunteers arrived today!!! Ho escric en anglès perquè la resta de voluntaris se'm queixen que no poden llegir res, perquè no ho entenen... Apa , ja podeu llegir la primera frase!!
En fi.. Avui han arribat més voluntaris, tot i això res no omplirà el buit que deixen en Marcus i en Shane.. Han sigut com els meus germans grans aquestes dues setmanes. Avui ha marxat en Shane, demà ho fa en Marcus. També marxa la Isabella i en Matto. Matto, un nom que potser no us sona, i és perquè no l'he anomenat encara... Té lògica. Doncs això, en Matto és el voluntari "líder", fa sis setmanes que és aquí i és el que es coneix més Kathmandu. Fins aquesta setmana no l'he acabat de conèixer...
És una super bona persona que m'ha ensenyat moltíssimes coses del Nepal i li estic molt agraït.
Doncs bé, avui hem anat a Bhaktapur, la ciutat patrimoni de la humanitat, actualment les ruines patrimoni de la humanidad. Adjuntaré fotos de la ciutat. Ens volien fer pagar 15 dòllars per entrar però no hem pagat pas... Hem entrat per una altra porta. Entenc que els diners són per reconstruir però en un país on amb tres euros sopes de luxe... A més he perdut tota la confiança en donar diners per ajudar, col·laboro amb temps, que això no pot corrompre.
Avui toca explicar el que he fet aquestes tardes, no sé si vaig parlar-vos de la Sandra, la voluntària de Madrid que feia classes de castellà a la Purnima, la Ashta, la Ashmita, la Renuca, les dues Sujates i quedo malament perquè n'hi han 4 més... Però per haver-les tingut dos dies està força bé. Pues eso (em feia ilu dir-ho), jo vaig fer de substitut quan ella va marxar. He pogut conprobar que controlar a 10 nenes de doferents edats és impossible... No paren quietes. Espero que la següent voluntària se'n surti millor. Jo vaig intentar que aprenguéssin però l'únic cop que vaig aconseguir que estiguéssin una mica per la feina és quan els hi vaig llegir una història de'n Luís que parla de la vida i de les bones accions i les dolentes i les repercussions d'aquestes.
Sandra, si estas llegint això, que sàpigues que te les deixo en bones mans, una amiga de'n Luís (també de Madrid) se'n encarrega.
Jo ara passaré a fer de profe de mates, però primer, centre de gent gran!!
Us deixo amb fotos de Bhaktapur!! En algunes es pot veure com era abams i con ha quedat després del terratrèmol...
Pd: Encantat de conèixer-te Shane!

divendres, 31 de juliol de 2015

Lost


Avui era dia de festa, no havíem d'anar a treballar. Sap una mica de greu perquè m'ho passo molt bé, però també haig de tenir temps per visitar Nepal, així que és el que hem fet. No ens hem llevat gaire d'hora, amb això vull dir que quan a les 6 ens hem despertat (com cada dia i ningú sap perquè) ens hem tornat a posar a dormir dues horetes més, hem esmorzat i hem agafat el taxi cap a Patan, allà ens hem perdut per primer cop... i el que hem fet és per error entrar a una casa i preguntar si allò era Patan... En aquell moment semblava una pregunta intel·ligent però ara en fred és com si algú entra a casa teva i et pregunta si està a Sants...
Hem trobat finalment la Durbar square, que és una mena de plaça on hi ha més de 7 temples diferents. Super guapo.
Després hem trobat un restaurant per esmorzar, hem menjat alguna cosa i hem agafat un taxi que ens ha portat a Thamel. Crec que ja he dit uns quants cops que Thamel és el barri turístic de la ciutat, tot i així està força buit, no s'hi veu gaire gent i menys estrangers...
He comprat unes quantes cosetes, tot i que el que realment vull comprar haurà d'esperar... Et volen fer pagar uns preus... Es pensen que la gent és tonta, i segur que tot i rebaixar preus ens segueixent timant, però mentre  em sembli un preu just ja estic content...
És el meu primer viatge a Àsia, però tinc la sensació que el que es veu a les botigues aquí no ho pots trobar enlloc més, potser a Índia... Però si no és allà, no ho pots trobar enlloc. No sé si us ho podeu imaginar, botigues plenes de estatuetes de Budha, elefants, collarets fets de llavors, ganivets típics de Nepal, te i encèns per tot arreu....
Érem un grup de 5, i tres han volgut anar caminant, jo que ja sabia que era molt lluny he decidit quedar-me més rato per allà, fent el que no faria a Catalunya, que és anar de botiga en botiga mirant què hi havia, preguntant preus i coses així... Després evidentment hem agafat un taxi i cap a casa. El que ha sigut graciós és que abans d'arribar al campament ens hem trobat en Shane, un altre voluntari que anava a veure un temple que li havien dit que per la nit era impressionant, així que tot i el cansament hem fet la excursioneta a contrarrellotge perquè tanquen la cuina i no podem sopar... Això és una cosa  que s'hauria de millorar, perquè realment et talla el dia, tant  el sopar com el dinar... Però què hi farem!

Un altre dia he deixat d'explicar el que he fet a la tarda... Cada dia dic que ho faré demà però mai trobo el moment... De demà no passa!! (Ja veurem que acaba passant demà per això...)

Quins posts més avorrits oi aquests últims dies??... 
Falta d'inspiració i molt de cansament... Deu ser això

Bona nit!! 

dijous, 30 de juliol de 2015

Goodbye friends!

Avui és l'últim dia que tot el grup està junt, demà alguns van a Pokhara i alguns ens quedem aquí, a Kathmandu. La veritat 8h de viatge per estar un cap de setmana de no parar no em ve gaire de gust. M'hauria de llevar demà per allà a les 5 i la setmana ha sigut massa dura per fer-ho. Demà per tant, serà dia de descans relatiu, jo i en Shane visitarem una mica la ciutat (anirem de compres), hem descobert un material usat per fer roba, motxiles i moneders molt interessant... Ja us ensenyaré què és!!
Entre demà i demà passat visitarem una de les ciutats més castigades del Nepal, abans del terratrèmol era patrimoni de la humanitat, ara... són ruines patrimoni de la humanitat.

Vaig al que he fet avui, com cada matí he anat a la "Eldery home" i hem passat el dia, crec que ja us vaig dir que dijous les madres no hi van, el centre és un caos aquell dia, però entre tots hem fet la feina. Al final com cada dijous hi ah una mica de festa, es posa música i la gent balla, avui ens ho hem passat molt bé.
He conegut dos nois de Madrid que han vingut a fer de voluntaris, molt simpàtics.
Després hem anat a l'altre centre, el que no és del govern, sinó que és de les madres. Està en molt millor condicions.

A la tarda he anat per tercer cop a l'orfenat de nenes, allà hem fet una mena de comiatd ja que tots els voluntaris que van allà menys jo marxen aquest cap de setmana.

Ara a la nit els voluntaris ens hem acomiadat sortint a sopar a Thamel, no ha sigut gaire estona, ni crec que hagi sigut l'emotiu que hauria d'haver sigut... Però només han sigut dues setmanes. Amb això no vull dir que no ens haguem agafat confiança, al contrari, ha sigut curt però intens. El que passa és que estem tots esgotats, aquesta setmana ha passat factura a tothom.
Demà tindré temps, i explicaré tot el que he fet aquestes tardes.
Sé que aquest post és una mica descafeïnat però és final de setmana i no sempre es pot estar inapirat.
Bona nit a tots.

dimecres, 29 de juliol de 2015

Surprise

Qui em segueixi a Instagram ja ho sabrà, aquest matí m'he hagut de llevar molt d'hora, però per un molt bon motiu.
A les 5:50 estàvem a l'aeroport, a la terminal de vols domèstics. Érem un grup de 5, que en hores de son hem decidit fer una petita escapada a ni més ni menys que el cim més alt del món. No estic parlant de fer el Mt Everest, ni tans sols una part. Es tractava de sobrevolar la serralada de l'Himalaya, i passar pel costat de l'Everest. Les vistes espectaculars, no havia vist un escenari tan maco en me vida, una vintena de muntanyes de més de 6000 metres i entre elles el Everest (8844 m).
Hem fet tan fotos com vídeos, que aniré penjant. De moment en podeu veure tres al meu Instagram (ignasi_96).
Després d'això he anat directa a Pashupatinath amb els avis a acabar de passar el matí. Podria dir res nou, però us enganyaria, perquè hi ha hagut una novetat força important, hem lligat uns llençols a modo toldo, això que sembla tan senzill ho he hagut de lluitar durant tres dies... Una cosa que no m'agrada de la gent del Nepal (no vull generalitzar) és que si la cosa no els afecta, no mouen ni un dit, els has d'anar insistint i fer-te pesat. Però en fi... La lona està posada i ara a la gent gran ja no els hi va el sol al cap, petita victòria perqueè la vida els hi sigui una mica més còmode!

A la tarda hem anat a l'orfenat de nenes, som 4, jo faig les classes de castellà, els brasilers tema jocs i en Luís matemàtiques.

Es fa difícil, perquè a diferència de la gent gran controlar nens és molt difícil. No paren, són les 5 de la tarda i és com si s'acabessin de llevar, l'edat tampoc ajuda... Nenes de 7 anys comparteixen classe amb nenes de 12. Mentre a unes els costa a altres els sembla massa fàcil, a més amb el precedent de la Sandra, no s'hi pot fer front. Suposo que a poc a poc m'hi acostumaré. Fins llavors puc assegurar-vos que prefereixo la gent gran.

Ara estem descansant a la sala comuna, a agafar forces per acabar la setmana. Aquí al Nepal la setmana comença el diumenge, i divendres i dissabte és festa. Així que demà és l'últim dia de projecte per alguns dels voluntaris, que ens deixen.

Fins demà!!

dimarts, 28 de juliol de 2015

Deceived

El post d'avui serà una mica durillo... Com cada dia al matí em toca "eldery home", tot content arribo al centre i començo a treballar, també com cada dia una dotzena d'estudiants d'infermeria es passegen tranquil·lament per la zona, contemplant la feina que s'ha de fer. No esperis pas que t'ajudin... Almenys no els hi sortirà d'elles, si els hi demanes potser et donaran un cop de mà.
He trobat uns voluntaris de València, col·laboren en les feines i sort n'hi ha.
A un dels dos l'ha picat una serp i només pot fer feines que necessitin una mà però bé, tota ajuda és benvinguda. Avui per primer cop he netejat la roba a la seva manera, es tracta d'un cosi metàl·lic ple d'aigua i sabó, amb els peus comences a donar voltes tot caminant, aixafant al teu pas la roba, sembla que al Nepal si fas això la roba queda neta, per descomptat no es canvia l'aigua cap cop tinguis dues peces o en tinguis 100.
Quan estava allà he sentit uns crits i he mirat d'on venien, venien del final del pati. He mirat cap allà i el que he vist m'ha deixat de pedra, una dona gran cridava mentre la jefa de les infermeres l'arrossegava pels peus, mai havia vist una cosa similar. Tractar així una persona no m'entra al cap, i sent una persona gran menys. L'ha arrossegada uns tres metres entre crits i intents de deixar-se anar per part de l'àvia. Tenint una tutora així no m'estranya que les alumnes siguin unes completes inútils.
L'altra jefa (hi ha dos grups diferents d'infermeres cada setmana) es mirava l'escena asseguda a una cadira. No he volgut que aquesta visió m'arruinés el dia així que he parlat una estona amb les meves amigues (ahir vaig penjar una foto d'elles) estan com una cabra però sense elles no seria el mateix.
Després d'això ens ha arribat una mala notícia, ahir una dona estava força out i van estar bastanta estona al seu voltant donant-li de menjar, parlant-li...
Era una dona que els seus braços eren igual de gruixuts que les seves cames i no feien ni dos dits dels meus. Vaig ajudar les madres a portar-la al llit, de fet vaig agafar-la en braços i vaig haver de demanar que algú li aguantés el cap perquè com en els nens petits no se li aguantava. Doncs això, la vaig estirar al llit, el seu últim llit. La millor expressió que pot definir la situació és la que utilitzen els anglesos (death bed). No ha passat la nit.
No hi ha ningú a la nit així que la notícia ha corregut a primera hora.
He sentit impotència en veure que per la resta de gent tot continuava igual, puc entendre la resta de dones (la meitat no saben ni ón son...) però no entenc les madres i treballadores... Quin mal fa acostumar-se a les coses... Quina indiferència...

Poc abans d'acabar ha arribat una ONG al centre (això dóna el nom al post d'avui). Sis o set persones amb unes caixes han entrat i les han deixat al terra, un dels homes ha tingut temps per empènyer-me mentre jo transportava una dona en cadira de rodes... Els homes i dones de l'ONG tota vestien vestits cars i tenien Iphones a les mans, molt senzill tot vaja (espero que s'entengui la ironia). Repartien paquets de galetes i sucs, tot el que una dona de 80, 90 i 100 anys necesita (ironia un altre cop). Perquè passar deu minuts parlant amb ells fent-los companyia si els hi pots donar unes galetetes... Això si, la foto sí que se la fan, només faltaria.
He perdut totalment la confiança en les ONGs, el que he vist m'ha fet questionar si les fotos que t'envien quan ets soci d'una ONG d'aquestes es fan així.
M'han recomanat un llibre que parla de la realitat de les ONGs que es diu "War games", no he tingut temps de llegir-lo encara però totes les persones que se l'han llegit diuen que és molt bo. Pel que he sentit és un llibre que si el llegeixes assegut al sofà de casa pensaràs que a l'autor se li ha anat la pinça, però si tel llegeixes sobre el terreny el que diu no és res més que la pura realitat. Us el recomano, jo serà el primer que em llegiré quan torni.

Per avui és suficient, escric massa...
Sóc conscient que he tornat a deixar d'explicar el que he fet a la tarda, ja faré un post explicant el que estic fent aquestes tardes, no avui per això...
Espero no haver-vos traumatitzat gaire, que sapigueu que no estic exagerant gens, ho escric tal qual passa.

Demà hi hauran sorpreses al matí faré una cosa super guapa!!!
Ja veureu!!!

Pd: El meu nom en Nepali escrit en henna al meu braç!

dilluns, 27 de juliol de 2015

Change

Avui m'he llevat amb una sensació estranya, aquella que et fa dubtar de si realment vols anar a ajudar a un lloc on la gent està tan malament (estic parlant de la llar d'avis) sé que és una mica egoista però al costat meu hi tens altres voluntaris que a part d'entrar a treballar més tard (cosa que et deixa dormir més) treballen amb nens és sempre divertit. Això és el que m'he estat preguntant a mi mateix durant l'esmorzar i el tros de camí fins al centre. Quan he arribat allà m'he trobat el de sempre, gent gran, pèssimes condicions, més voluntaris que pacients (tot i així la meitat no carden ni brot) i molta feina per fer, això en comptes de desanimar-me m'ha fet sentir important, m'ha fet sentir que la feina que feia tenia valor. Aquella estona de les meves vacances que donava a aquella gent servia per alguna cosa

Com cada dia he fet la feina típica de netejar (escombrar i fregar), rentar roba, treure aigua del dipòsit etc. Però hi ha hagut una cosa que no ha sigut com cada dia, avui quan em tocava entretenir la gent, fer-los riure i que sentissin que hi havia algú que estava per ells, una cosa ha canviat.
És una situació molt difícil d'explicar, no crec que hi hagin paraules que poguéssin ni tan sols acostar-se a la realitat que he viscut. Avui, les dones m'han reconegut.
Ha sigut el millor moment que he viscut des que sóc al Nepal, la cara que han posat aquelles dones quan m'han vist arribar quasi em fan plorar, i mira que em costa. Hem estat molt més rato del que és normal comunicant-nos (no dic parlant perquè ni jo entenc ni parlo el nepalí, ni elles l'anglès.)
Ens comuniquem amb signes, les mans ho són tot. A poc a poc vaig trobant maneres de fer-me entendre, entendre-les a elles ja és més complicat, a més, tot i que les entenguis pot ser que quan tornis amb la feina feta hagin canviat d'opinió. Sempre hi ha alguna infermera en practiques que et pot traduir alguna paraula en cas de complet estancament.

Hi ha mil i unes històries que podría explicar, però ni tinc temps, ni vosaltres paciència per llegir-les totes així que me les guardaré per mí i les compartiré si mai ens trobem i surt el tema.
M'agradaría però repetir que és una situació i un ambient molt dur, i tot i que faig el possible per quedar-me amb les coses bones cal dir que n'hi han de dolentes, i moltes. De la mateixa que les bones si mai surt el tema ja en parlaríem perque hi han coses que no es poden escriure.

M'he enrollat massa amb el matí i ara explicar la tarda faria el post molt llarg, però volia donar-li la importància que es mereix al matí perquè ha sigut un abans i un després. D'aquells dubtes que tenia al matí no en queda ni un de peu. 
Deixo per tant la tarda per demà, que ara estic cansat i és tard, i l'últim dia de la Sandra i el meu primer dia com a professor de castellà es mereixen una bona explicació.

 Bona nit i fins demà!!!


diumenge, 26 de juliol de 2015

Host family day

El dia d'avui ha sigut un dia rar dintre del normal, hem anat a la llar d'avis i he notat que avui la feina ha sigut més gratificant. Veig que les coses cada dia van a millor quant a la facilitat que tinc a moure'm i relacionar-me amb les àvies. Avui però una ha anat per terra...
Ha intentat aixecar-se sola quan ningú estava allà. Hem fet la feina de cada dia però la sensació és més bona, costa definir-ho.
Dos valencians seran voluntaris al mateix lloc, una manera de recordar una miqueta casa.
Després d'això hem anat ràpidament cap a casa ens hem canviat i hem anat al Monkey Temple, ens havíem de trobar amb altres voluntaris però no ens hem trobat... El que sí que ens hem trobat és un nen i una nena que demanaven tot el que es pot demanar, i que al final hem compartit amb ells unes galetes.
També ens hem trobat molts micos, el temple està molt bé, si puges per les escales del davant has de pagar 200 rúpies, que no hem pagat perquè pots donar la volta i entrat gratis. La part de dalt del temple està feta caldo, literal, està en reconstrucció. El terratrèmol va fer molt mal.
No he dinat així que he comprat galetes i he anat al centre de discapacitats, allà no ha sigut el millor dia, en realitat ha sigut l'últim. Demà començaré un nou projecte, seré el nou profe de castellà, només serà una horeta, no patiu papes!!
Els nens no volien fer deures avui... Com que no els pots forçar els hi has de seguir el rotllo, així que ha sigut una estona de pèrdua de temps bèstia. Però com que no em feia gaire gràcia perdre el temps he pensat que fer per entretenir-los i que fos productiu a la vegada, si hi ha algú que estigui fent mates llegint sabrà del que parlo, els he ensenyat una mica de criptologia, pels que no sapigueu que és, és una branca de les matemàtiques que s'encarrega de codificar i descodificar missatges (simplificant molt). Sembla molt difícil però a la pràctica és força senzill. He pensat que els hi podria agradar, i ha sigut així.
A la que s'ha acabat el temps hem agafat un bus (no ho trobaré gens a faltar) i hem tornat al campament, temps just per arreglar-se una mica i anar a casa dels veïns (Nadius nepalesos) on hem sopat mentre parlàvem amb ells una mica.
Ara estem jugant una mica a cartes, amb quatre voluntaris que demà marxen cap a casa... Són bona gent i sap greu no haver compartit més temps amb ells.
Fins demà!!

dissabte, 25 de juliol de 2015

Tempesta a Kathmandu

https://goo.gl/photos/m1XCyqHPYDLHDxgPA

Back to Kathmandu

Ens hem llevat massa d'hora aquest matí, a les 6, hem dormit amb el llum obert perquè sinó no podíem tenir el ventilador obert, però com que teníem els dos aquella cosa per tapar-se els ulls no hi ha hagut cap problema per dormir....

Hem begut te i hem anat a muntar elefant, ha sigut una volta d'hora i mitja, on hem pogut veure forces animals: cocodrils, rinoceronts, cérvols... 

Hem tornat al campament on hem esmorzat, massa tard, hem agafat el bus i hem anat a Kathmandu, parant-nos per dinar "dhat balt" arròs amb tot de coses i salses.

No crec que sortim a fer res aquesta tarda perquè estem tots molt cansats, potser sortirem a canviar monedes i comprar alguna cosa...

Ja informaré...