Deceived

El post d'avui serà una mica durillo... Com cada dia al matí em toca "eldery home", tot content arribo al centre i començo a treballar, també com cada dia una dotzena d'estudiants d'infermeria es passegen tranquil·lament per la zona, contemplant la feina que s'ha de fer. No esperis pas que t'ajudin... Almenys no els hi sortirà d'elles, si els hi demanes potser et donaran un cop de mà.
He trobat uns voluntaris de València, col·laboren en les feines i sort n'hi ha.
A un dels dos l'ha picat una serp i només pot fer feines que necessitin una mà però bé, tota ajuda és benvinguda. Avui per primer cop he netejat la roba a la seva manera, es tracta d'un cosi metàl·lic ple d'aigua i sabó, amb els peus comences a donar voltes tot caminant, aixafant al teu pas la roba, sembla que al Nepal si fas això la roba queda neta, per descomptat no es canvia l'aigua cap cop tinguis dues peces o en tinguis 100.
Quan estava allà he sentit uns crits i he mirat d'on venien, venien del final del pati. He mirat cap allà i el que he vist m'ha deixat de pedra, una dona gran cridava mentre la jefa de les infermeres l'arrossegava pels peus, mai havia vist una cosa similar. Tractar així una persona no m'entra al cap, i sent una persona gran menys. L'ha arrossegada uns tres metres entre crits i intents de deixar-se anar per part de l'àvia. Tenint una tutora així no m'estranya que les alumnes siguin unes completes inútils.
L'altra jefa (hi ha dos grups diferents d'infermeres cada setmana) es mirava l'escena asseguda a una cadira. No he volgut que aquesta visió m'arruinés el dia així que he parlat una estona amb les meves amigues (ahir vaig penjar una foto d'elles) estan com una cabra però sense elles no seria el mateix.
Després d'això ens ha arribat una mala notícia, ahir una dona estava força out i van estar bastanta estona al seu voltant donant-li de menjar, parlant-li...
Era una dona que els seus braços eren igual de gruixuts que les seves cames i no feien ni dos dits dels meus. Vaig ajudar les madres a portar-la al llit, de fet vaig agafar-la en braços i vaig haver de demanar que algú li aguantés el cap perquè com en els nens petits no se li aguantava. Doncs això, la vaig estirar al llit, el seu últim llit. La millor expressió que pot definir la situació és la que utilitzen els anglesos (death bed). No ha passat la nit.
No hi ha ningú a la nit així que la notícia ha corregut a primera hora.
He sentit impotència en veure que per la resta de gent tot continuava igual, puc entendre la resta de dones (la meitat no saben ni ón son...) però no entenc les madres i treballadores... Quin mal fa acostumar-se a les coses... Quina indiferència...

Poc abans d'acabar ha arribat una ONG al centre (això dóna el nom al post d'avui). Sis o set persones amb unes caixes han entrat i les han deixat al terra, un dels homes ha tingut temps per empènyer-me mentre jo transportava una dona en cadira de rodes... Els homes i dones de l'ONG tota vestien vestits cars i tenien Iphones a les mans, molt senzill tot vaja (espero que s'entengui la ironia). Repartien paquets de galetes i sucs, tot el que una dona de 80, 90 i 100 anys necesita (ironia un altre cop). Perquè passar deu minuts parlant amb ells fent-los companyia si els hi pots donar unes galetetes... Això si, la foto sí que se la fan, només faltaria.
He perdut totalment la confiança en les ONGs, el que he vist m'ha fet questionar si les fotos que t'envien quan ets soci d'una ONG d'aquestes es fan així.
M'han recomanat un llibre que parla de la realitat de les ONGs que es diu "War games", no he tingut temps de llegir-lo encara però totes les persones que se l'han llegit diuen que és molt bo. Pel que he sentit és un llibre que si el llegeixes assegut al sofà de casa pensaràs que a l'autor se li ha anat la pinça, però si tel llegeixes sobre el terreny el que diu no és res més que la pura realitat. Us el recomano, jo serà el primer que em llegiré quan torni.

Per avui és suficient, escric massa...
Sóc conscient que he tornat a deixar d'explicar el que he fet a la tarda, ja faré un post explicant el que estic fent aquestes tardes, no avui per això...
Espero no haver-vos traumatitzat gaire, que sapigueu que no estic exagerant gens, ho escric tal qual passa.

Demà hi hauran sorpreses al matí faré una cosa super guapa!!!
Ja veureu!!!

Pd: El meu nom en Nepali escrit en henna al meu braç!