Lost

Avui era dia de festa, no havíem d'anar a treballar. Sap una mica de greu perquè m'ho passo molt bé, però també haig de tenir temps per visitar Nepal, així que és el que hem fet. No ens hem llevat gaire d'hora, amb això vull dir que quan a les 6 ens hem despertat (com cada dia i ningú sap perquè) ens hem tornat a posar a dormir dues horetes més, hem esmorzat i hem agafat el taxi cap a Patan, allà ens hem perdut per primer cop... i el que hem fet és per error entrar a una casa i preguntar si allò era Patan... En aquell moment semblava una pregunta intel·ligent però ara en fred és com si algú entra a casa teva i et pregunta si està a Sants...

Hem trobat finalment la Durbar square, que és una mena de plaça on hi ha més de 7 temples diferents. Super guapo.

Després hem trobat un restaurant per esmorzar, hem menjat alguna cosa i hem agafat un taxi que ens ha portat a Thamel. Crec que ja he dit uns quants cops que Thamel és el barri turístic de la ciutat, tot i així està força buit, no s'hi veu gaire gent i menys estrangers...

He comprat unes quantes cosetes, tot i que el que realment vull comprar haurà d'esperar... Et volen fer pagar uns preus... Es pensen que la gent és tonta, i segur que tot i rebaixar preus ens segueixent timant, però mentre  em sembli un preu just ja estic content...

És el meu primer viatge a Àsia, però tinc la sensació que el que es veu a les botigues aquí no ho pots trobar enlloc més, potser a Índia... Però si no és allà, no ho pots trobar enlloc. No sé si us ho podeu imaginar, botigues plenes de estatuetes de Budha, elefants, collarets fets de llavors, ganivets típics de Nepal, te i encèns per tot arreu....

Érem un grup de 5, i tres han volgut anar caminant, jo que ja sabia que era molt lluny he decidit quedar-me més rato per allà, fent el que no faria a Catalunya, que és anar de botiga en botiga mirant què hi havia, preguntant preus i coses així... Després evidentment hem agafat un taxi i cap a casa. El que ha sigut graciós és que abans d'arribar al campament ens hem trobat en Shane, un altre voluntari que anava a veure un temple que li havien dit que per la nit era impressionant, així que tot i el cansament hem fet la excursioneta a contrarrellotge perquè tanquen la cuina i no podem sopar... Això és una cosa  que s'hauria de millorar, perquè realment et talla el dia, tant  el sopar com el dinar... Però què hi farem!

Un altre dia he deixat d'explicar el que he fet a la tarda... Cada dia dic que ho faré demà però mai trobo el moment... De demà no passa!! (Ja veurem que acaba passant demà per això...)

Quins posts més avorrits oi aquests últims dies??... 

Falta d'inspiració i molt de cansament... Deu ser això

Bona nit!! 

Change

Avui m'he llevat amb una sensació estranya, aquella que et fa dubtar de si realment vols anar a ajudar a un lloc on la gent està tan malament (estic parlant de la llar d'avis) sé que és una mica egoista però al costat meu hi tens altres voluntaris que a part d'entrar a treballar més tard (cosa que et deixa dormir més) treballen amb nens és sempre divertit. Això és el que m'he estat preguntant a mi mateix durant l'esmorzar i el tros de camí fins al centre. Quan he arribat allà m'he trobat el de sempre, gent gran, pèssimes condicions, més voluntaris que pacients (tot i així la meitat no carden ni brot) i molta feina per fer, això en comptes de desanimar-me m'ha fet sentir important, m'ha fet sentir que la feina que feia tenia valor. Aquella estona de les meves vacances que donava a aquella gent servia per alguna cosa. 

Com cada dia he fet la feina típica de netejar (escombrar i fregar), rentar roba, treure aigua del dipòsit etc. Però hi ha hagut una cosa que no ha sigut com cada dia, avui quan em tocava entretenir la gent, fer-los riure i que sentissin que hi havia algú que estava per ells, una cosa ha canviat.

És una situació molt difícil d'explicar, no crec que hi hagin paraules que poguéssin ni tan sols acostar-se a la realitat que he viscut. Avui, les dones m'han reconegut.

Ha sigut el millor moment que he viscut des que sóc al Nepal, la cara que han posat aquelles dones quan m'han vist arribar quasi em fan plorar, i mira que em costa. Hem estat molt més rato del que és normal comunicant-nos (no dic parlant perquè ni jo entenc ni parlo el nepalí, ni elles l'anglès.)

Ens comuniquem amb signes, les mans ho són tot. A poc a poc vaig trobant maneres de fer-me entendre, entendre-les a elles ja és més complicat, a més, tot i que les entenguis pot ser que quan tornis amb la feina feta hagin canviat d'opinió. Sempre hi ha alguna infermera en practiques que et pot traduir alguna paraula en cas de complet estancament.

Hi ha mil i unes històries que podría explicar, però ni tinc temps, ni vosaltres paciència per llegir-les totes així que me les guardaré per mí i les compartiré si mai ens trobem i surt el tema.

M'agradaría però repetir que és una situació i un ambient molt dur, i tot i que faig el possible per quedar-me amb les coses bones cal dir que n'hi han de dolentes, i moltes. De la mateixa que les bones si mai surt el tema ja en parlaríem perque hi han coses que no es poden escriure.

M'he enrollat massa amb el matí i ara explicar la tarda faria el post molt llarg, però volia donar-li la importància que es mereix al matí perquè ha sigut un abans i un després. D'aquells dubtes que tenia al matí no en queda ni un de peu. 

Deixo per tant la tarda per demà, que ara estic cansat i és tard, i l'últim dia de la Sandra i el meu primer dia com a professor de castellà es mereixen una bona explicació.

 Bona nit i fins demà!!!